Benvolguts i benvolgudes en el Senyor,
Em plau posar-me en contacte amb cadascú de vosaltres, benvolguts i benvolgudes confrares, per a fer-vos una invitació personal a participar en les trobades i sessions de formació que tindran lloc des d’aquest mes de desembre fins la festa de Pasqua.
La primera d’aquestes trobades la celebrarem en el Seminari nou el proper dimecres, dia 19 de desembre, a les 8 de vespre, i tindrà per objectiu aprofundir en la identitat de les confraries i germandats i la missió que en aquests moments heu de desenvolupar com a organitzacions religioses i d’Església que sou. Aquest primer dia publicarem les dates de les altres trobades. Esper que fareu tot lo possible per assistir-hi. Serà un goig conèixer-nos i poder saludar-nos, al mateix temps que aprofundim en una convivència fraternal que ens ha de fer bé a tots. A la nostra diòcesi vivim un moment de renovació que afecta a tots les seves institucions, per això us deman que us hi sumeu i treballem amb vosaltres el mateix camí que ens proposam, el d’una Església en sortida –com ens demana el papa Francesc– i d’uns cristians que es prenen seriosament viure en comunió –en fraternitat– la missió que ens és pròpia.
Què bé si la nostra dedicació i participació com a confrares contribueix a promocionar una cultura religiosa impregnada d’Evangeli, tant perquè acceptam ser evangelitzats com si la missió que assumim és la de comunicar l’Evangeli, convertint-nos en seguidors de Jesús que el donen a conèixer i, així, contagien a altres la seva fe. En això, el papa Francesc hi veu “valors de fe i de solidaritat que poden provocar el desenvolupament d’una societat més justa i creient” (EG 68). De tot això i de tantes coses més en parlarem en cada una de les trobades que organitzem.
Us esper el proper dimecres, dia 19 de desembre, a les 8 del vespre al Seminari nou, a Palma. Ja ens ho direm, però aprofit l’avinentesa per a saludar-vos i desitjar-vos una bona preparació del Nadal.
Amb tot el meu afecte, rebeu una abraçada fraternal. El vostre bisbe,
+ Mons. Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca
Benvolgudes i benvolguts confrares.
Un any més ens trobam immersos de ple en la preparació per a viure la setmana gran de l’any cristià, la Setmana Santa. Rebeu amb aquestes lletres la meva més cordial salutació i la meva invitació a fer amb autèntic esperit confrare l’itinerari que ens porta a la celebració de la Pasqua del Senyor i que ens identifica com a cristians. Un itinerari que vol posar-nos en sintonia amb l’Evangeli, que és d’on rebem la invitació a la conversió i al seguiment de Jesús. És el que se’ns ha dit just al començament de la Quaresma: “Convertiu-vos i creis en l’Evangeli”. I, al mateix temps, se’ns ha proposat fer un camí junts, en comunitat, en confraria, amb esperit fraternal i en comunió amb tota l’Església.
Vull que aquestes meves paraules us animin a fer aquest camí de vida cristiana i que pren tota la seva significació quan manifestam la nostra fe en públic. Avui, tots som molt sensibles als signes externs de la nostra fe i el que volem és que manifestin amb sinceritat allò que vivim, allò que sentim, allò que celebram, allò que ens és propi com a seguidors de Jesús i membres vius de la seva Església. Això, però, ha de ser ben visible i s’ha de notar allà on hi som presents al llarg de tot l’any. Quan ho feim, ens trobam amb Jesús de forma directa i a través de les persones amb les quals ens trobam. Hem de desterrar qualsevol brot de pessimisme, de desànim o de conflictes interns.
El que anam a celebrar durant la Setmana Santa i el Tríduum Pasqual no és una obra escènica on hi ha qui són actors i altres espectadors. És una experiència de fe i d’Església que posa la mirada fixa en Jesús i tracta de descobrir el seu immens amor fins al punt que dóna la vida per tots nosaltres, a la Creu, a qui mostram al nostre poble. Aquesta notícia és la que hem de comunicar a tothom perquè és font de vida, perquè ens arriba de la Resurrecció de Jesús. El papa Francesc diu que “la vida creix donant-la i s’afebleix en l’aïllament i la comoditat. De fet, els qui més gaudeixen de la vida són els qui deixen la seguretat de la riba i s’apassionen en la missió de donar vida als altres” (EG 10).
Amb tot això, estam anunciant que s’acosta la Setmana santa i Pasqua, que és quan celebrarem els misteris més grans de la nostra vida cristiana, i que al llarg de l’any va recorrent pas a pas la vida de Jesús. Si celebram de forma especial aquests dies, si sortim als carrers a manifestar públicament la nostra fe és perquè creim en Jesús i el volem donar a conèixer, perquè volem dir públicament que el volem seguir i ens esforçam perquè sigui el centre de la nostra vida. Us convid, idò a fer-ho realitat, amb la major dedicació possible, donant temps a la pregària i a fer el bé, com ho fa i ho aprenem de Jesús.
+ Mons. Sebastià Taltavull
Bisbe de Mallorca
Els qui formam part de l’Església creim fermament que el que guia i mou aquesta gran família és l’Esperit. L’Esperit de Déu que va ressuscitar Jesús d’entre els morts, aquell Esperit que, tal com va prometre, el Senyor va enviar sobre els apòstols el dia de Pentecosta. L’Esperit que va impulsar a aquells primers cristians i cristianes a anar arreu del món a anunciar amb valentia la Bona Nova de Jesús Ressuscitat. L’Esperit continua actuant cada dia en la nostra vida de batiats i batiades i ens ajuda en la nostra tasca d’evangelitzar i portar el més lluny possible el missatge del qui és Camí, Veritat i Vida.
L’Esperit del Senyor, motor de l’Església, és l’únic motor que ha de guiar i moure les nostres associacions, germandats i confraries. La reflexió seriosa que hauríem de fer, és pensar si realment creim i estam convençuts que l’Esperit Sant és el que dinamitza la nostra opció de confrares. La qüestió és clara: dubtam de la presència vivificadora de la tercera Persona de la Trinitat Santíssima en la nostra activitat eclesial com a membres de confraries? Actualment, és un perill greu fonamentar la nostra pertinença a associacions religioses, en aquest cas lligades a la Setmana Santa, en simples sentiments humans. Fer-ho desvirtua totalment el sentit i objectiu principal de les nostres confraries que és, com bé sabem, evangelitzar.
Si només tenim en compte els sentiments purament terrenals, estam condemnats al fracàs, ja que desviarem el compromís eclesial de portar el missatge de salvació i el conduirem cap a un sentimentalisme que provocarà sentir-nos decebuts cada vegada que les nostres confraries no siguin allò que satisfà el nostre ego, el qual sempre és manipulat pel criteri personal de què m’agrada.
Quan manca l’Esperit tots rivalitzen i tot es monopolitza. Tot esdevé rutina, confusió, amargura, supèrbia, hipocresia, corrupció i cansament. L’Esperit és Vida. On hi ha l’Esperit Sant hi ha llibertat, gratuïtat, caritat, pau, alegria i unitat en la diversitat. L’Esperit és aquesta força que ens dóna el Crist Ressuscitat per viure una vida nova en llibertat. Facem de les nostres confraries llocs plens de l’Esperit Sant. Només així les manifestacions públiques que són les processons, seran vertaderes catequesis evangelitzadores, expressió d’allò que fonamenta la nostra vocació de confrares: la fe en Crist Ressuscitat.
Bona Pasqua!
Pare Antoni Cañellas Borràs, C.O.
Director del Secretariat Diocesà de Confraries
Bisbat de Mallorca
Benvolgudes i benvolguts confrares,
A les portes de la Setmana Santa, em plau fer-vos arribar la meva cordial salutació en el temps de preparació del que un any més viurem en ocasió dels dies sants, en els quals commemoram i vivim sacramentalment la Passió, Mort i Resurrecció de Jesús, el Senyor, fet que dóna sentit i contingut a la Setmana Santa. Un temps privilegiat per a donar testimoni de què som seguidors de Jesús i volem conformar la nostra vida a la seva com a bons deixebles que fan cas del Mestre, viuen i donen a conèixer el seu Evangeli.
Tota confraria, en l’Església, té un origen i un objectiu molt clar. L’origen és un grup de cristians que volen fer de la seva fe en Jesús el sentit de la seva vida i ho volen viure en confraria, és a dir, en comunitat de germans. L’objectiu és mantenir viva la fama de la fe, alimentar-la i fer-la créixer fins a fer-ne testimoni viu davant dels altres. Això és possible mitjançant una vida cristiana viscuda cada dia amb més convicció i fermesa, fins al punt de fer-ne manifestació enmig del poble, després d’haver celebrat la fe en els actes litúrgics de la comunitat cristiana.
La processó pels carrers de la ciutat en la que participau activament és la conseqüència d’una vida cristiana que no sols es viu en la intimitat personal, amb els altres cristians i en confraria, és a dir, en fraternitat, sinó que és capaç de manifestar-se públicament. La processó és una espècie de peregrinació que demana les actituds pròpies d’aquell que es disposa a posar-se en camí i fa de la seva vida un itinerari de confiança, d’humilitat, de pregària i de solidaritat.
Posar-se a caminar vol dir tenir una meta fixada, la qual cosa demana assegurar bé totes les etapes del camí per aconseguir-la. El papa Francesc ha dit, en ocasió de l’Any de la Misericòrdia, que aquestes etapes són: no jutjar, no condemnar, perdonar i donar, i que ho podem fer realitzant les obres de misericòrdia corporals i espirituals. Més de dos mil anys d’història fent-nos presents arreu del món i donant a conèixer Jesús i l’Evangeli. També nosaltres, avui, l’any 2017, en un món accelerat i canviant, en una societat plural, democràtica, definida com a laica per a molta gent, però plena de persones religioses, volem manifestar, viure i proclamar la nostra fe cristiana amb la paraula i amb el testimoni de la nostra vida, especialment de solidaritat i atenció als més pobres.
Tanmateix, la unió de l’Església amb el poble és quelcom essencial a l’hora d’anunciar l’Evangeli. No és una Església afegida al poble, sinó que ella mateixa en forma part, participant, com diu el Concili Vaticà II, de les seves alegries i esperances, de les seves tristeses i angoixes. Ho hem de dir ben alt: Tot allò que és humà ressona profundament en el nostre cor. Els batiats formam part d’aquesta comunitat humana com qualsevol altre ciutadà i sabem que l’encàrrec que ens ha fet Jesús de donar-lo a conèixer forma part de la nostra identitat.
Per això, avui, més que mai, volem ser fidels a la missió que ens ha encomanat el Senyor i comunicar la seva Paraula i la seva Persona al nostre poble. Tot i la nostra feblesa i contrarietats, són milions els cristians i cristianes qui, arreu del món, tractam de fer realitat l’encàrrec de Jesús i convertir la fe en Jesucrist en una proclamació silenciosa i pública alhora.
Nosaltres. Confrares, ¿on som? ¿al costat de qui estam? ¿En quina comunitat estam arrelats per a viure i alimentar la nostra fe? ¿Quins compromisos de participació en la comunitat cristiana estam disposats a assumir? El papa Francesc, en el Jubileu de les Confraries, ha demanat a tots els confrares: autenticitat evangèlica, sentit d’Església i ardor missioner. Guardem-ho en el nostre cor i treballem-ho entre tots ara i al llarg de l’any. Us desitjo una santa i fructuosa Setmana Santa viscuda en el goig de la Pasqua.
+ Mons. Sebastià Taltavull
Administrador apostòlic de Mallorca
Queridos hermanos y hermanas, habéis tenido valor para venir con esta lluvia… El Señor os lo pague.
En el camino del Año de la Fe, me alegra celebrar esta Eucaristía dedicada de manera especial a las Hermandades, una realidad tradicional en la Iglesia que ha vivido en los últimos tiempos una renovación y un redescubrimiento. Os saludo a todos con afecto, en especial a las Hermandades que han venido de diversas partes del mundo. Gracias por vuestra presencia y vuestro testimonio.
1. Hemos escuchado en el Evangelio un pasaje de los sermones de despedida de Jesús, que el evangelista Juan nos ha dejado en el contexto de la Última Cena. Jesús confía a los Apóstoles sus últimas recomendaciones antes de dejarles, como un testamento espiritual. El texto de hoy insiste en que la fe cristiana está toda ella centrada en la relación con el Padre, el Hijo y el Espíritu Santo. Quien ama al Señor Jesús, acoge en sí a Él y al Padre, y gracias al Espíritu Santo acoge en su corazón y en su propia vida el Evangelio. Aquí se indica el centro del que todo debe iniciar, y al que todo debe conducir: amar a Dios, ser discípulos de Cristo viviendo el Evangelio. Dirigiéndose a vosotros, Benedicto XVI ha usado esta palabra: «evangelicidad». Queridas Hermandades, la piedad popular, de la que sois una manifestación importante, es un tesoro que tiene la Iglesia, y que los obispos latinoamericanos han definido de manera significativa como una espiritualidad, una mística, que es un «espacio de encuentro con Jesucristo». Acudid siempre a Cristo, fuente inagotable, reforzad vuestra fe, cuidando la formación espiritual, la oración personal y comunitaria, la liturgia. A lo largo de los siglos, las Hermandades han sido fragua de santidad de muchos que han vivido con sencillez una relación intensa con el Señor. Caminad con decisión hacia la santidad; no os conforméis con una vida cristiana mediocre, sino que vuestra pertenencia sea un estímulo, ante todo para vosotros, para amar más a Jesucristo.
2. También el pasaje de los Hechos de los Apóstoles que hemos escuchado nos habla de lo que es esencial. En la Iglesia naciente fue necesario inmediatamente discernir lo que era esencial para ser cristianos, para seguir a Cristo, y lo que no lo era. Los Apóstoles y los ancianos tuvieron una reunión importante en Jerusalén, un primer «concilio» sobre este tema, a causa de los problemas que habían surgido después de que el Evangelio hubiera sido predicado a los gentiles, a los no judíos. Fue una ocasión providencial para comprender mejor qué es lo esencial, es decir, creer en Jesucristo, muerto y resucitado por nuestros pecados, y amarse unos a otros como Él nos ha amado. Pero notad cómo las dificultades no se superaron fuera, sino dentro de la Iglesia. Y aquí entra un segundo elemento que quisiera recordaros, como hizo Benedicto XVI: la «eclesialidad». La piedad popular es una senda que lleva a lo esencial si se vive en la Iglesia, en comunión profunda con vuestros Pastores. Queridos hermanos y hermanas, la Iglesia os quiere. Sed una presencia activa en la comunidad, como células vivas, piedras vivas. Los obispos latinoamericanos han dicho que la piedad popular, de la que sois una expresión es «una manera legítima de vivir la fe, un modo de sentirse parte de la Iglesia» (Documento de Aparecida, 264). ¡Esto es hermoso! Una manera legítima de vivir la fe, un modo de sentirse parte de la Iglesia. Amad a la Iglesia. Dejaos guiar por ella. En las parroquias, en las diócesis, sed un verdadero pulmón de fe y de vida cristiana, aire fresco. Veo en esta plaza una gran variedad antes de paraguas y ahora de colores y de signos. Así es la Iglesia: una gran riqueza y variedad de expresiones en las que todo se reconduce a la unidad, la variedad reconducida a la unidad y la unidad es encuentro con Cristo.
3. Quisiera añadir una tercera palabra que os debe caracterizar: «misionariedad». Tenéis una misión específica e importante, que es mantener viva la relación entre la fe y las culturas de los pueblos a los que pertenecéis, y lo hacéis a través de la piedad popular. Cuando, por ejemplo, lleváis en procesión el crucifijo con tanta veneración y tanto amor al Señor, no hacéis únicamente un gesto externo; indicáis la centralidad del Misterio Pascual del Señor, de su Pasión, Muerte y Resurrección, que nos ha redimido; e indicáis, primero a vosotros mismos y también a la comunidad, que es necesario seguir a Cristo en el camino concreto de la vida para que nos transforme. Del mismo modo, cuando manifestáis la profunda devoción a la Virgen María, señaláis al más alto logro de la existencia cristiana, a Aquella que por su fe y su obediencia a la voluntad de Dios, así como por la meditación de las palabras y las obras de Jesús, es la perfecta discípula del Señor (cf. Lumen gentium, 53). Esta fe, que nace de la escucha de la Palabra de Dios, vosotros la manifestáis en formas que incluyen los sentidos, los afectos, los símbolos de las diferentes culturas... Y, haciéndolo así, ayudáis a transmitirla a la gente, y especialmente a los sencillos, a los que Jesús llama en el Evangelio «los pequeños». En efecto, «el caminar juntos hacia los santuarios y el participar en otras manifestaciones de la piedad popular, también llevando a los hijos o invitando a otros, es en sí mismo un gesto evangelizador» (Documento de Aparecida, 264). Cuando vais a los santuarios, cuando lleváis a la familia, a vuestros hijos, hacéis una verdadera obra evangelizadora. Es necesario seguir por este camino. Sed también vosotros auténticos evangelizadores. Que vuestras iniciativas sean «puentes», senderos para llevar a Cristo, para caminar con Él. Y, con este espíritu, estad siempre atentos a la caridad. Cada cristiano y cada comunidad es misionera en la medida en que lleva y vive el Evangelio, y da testimonio del amor de Dios por todos, especialmente por quien se encuentra en dificultad. Sed misioneros del amor y de la ternura de Dios. Sed misioneros de la misericordia de Dios, que siempre nos perdona, nos espera siempre y nos ama tanto.
Autenticidad evangélica, eclesialidad, ardor misionero. Tres palabras, no las olvidéis: Autenticidad evangélica, eclesialidad, ardor misionero. Pidamos al Señor que oriente siempre nuestra mente y nuestro corazón hacia Él, como piedras vivas de la Iglesia, para que todas nuestras actividades, toda nuestra vida cristiana, sea un testimonio luminoso de su misericordia y de su amor. Así caminaremos hacia la meta de nuestra peregrinación terrena, hacia ese santuario tan hermoso, hacia la Jerusalén del cielo. Allí ya no hay ningún templo: Dios mismo y el Cordero son su templo; y la luz del sol y la luna ceden su puesto a la gloria del Altísimo. Que así sea.
Plaça de Sant Pere
5 de maig de 2013